Una casa dins d’una casa

  • Recentment s’ha publicat en diversos blogs la casa K de Yoshichika Takagi, que organitza el programa i l’espai domèstic mitjançant una idea clara: la introducció de diverses cases icòniques dintre d’una casa icònica. L’organització d’aquests volums genera entre ells un espai de trobada i unes circulacions, o si ho assimiléssim a un petit poble, seria la plaça i els carrers.
    En aquest cas es busca una separació fisica entre l’interior i l’exterior, aplicat a dues escales, la del context urbà on es troba la casa i la del seu interior, on es genera el propi pseudo-context urbà.
    Aquesta idea d’organització espaial dins del gran envolvent espaial que és la casa, ens remet a altres concepcions similar, potser no tant hermètiques i més subtils.
    La casa que l’arquitecte “bipolar” Charles Moore es va construir per a ell mateix l’any 1962 en seria un primer exemple, en ella defineix dos edicles dins el que és el gran aixoplug de la casa. En paraules del mateix arquitecte es busca: “la sensació de que allí hi ha molts llocs dins d’un espai únic”. A diferència de la casa K de Takagi, la casa Moore no renuncia a la relació amb l’exterior ni a la relació entre els propis espais interiors de la casa. S’observen en aquesta casa diferents estràtegies com el tipus de suport, la manera com desdobla l’entrada de la llum natural o el contrast de color de les superfícies, que afavoreixen l’interpretació d’aquesta idea d’inclusió del mateix element a diferent escala en el seu interior.